.png)
A l’ombra de la vida: l’ofici d’honrar la mort
Updated: Mar 3
Ens endinsem entre testimonis del món funerari per conèixer més obre el món silenciós de la tanatopràxia i el respecte cap a la fragilitat de l'existència
Quan es pon el sol sobre el cel daurat dels nostres dies, una ombra s’allarga sobre el món, que, sovint, ens neguem a reconèixer. Aquesta ombra, tan temuda i esquivada, és la que dona forma a la vida mateixa, la que ens recorda la fragilitat de la nostra existència i ens fa apreciar cada instant com si fos l’últim.
El silenci és la companya més fidel de la Irene mentre acaba d’enllestir a la seva última clienta. La senyora Maria, una dona de 63 anys, llueix un vestit elegant de color negre amb petites flors blanques, el seu preferit, manicura impecable, maquillatge aplicat perfectament i els seus cabells acabats de marcar. La Irene aixeca el cap. Les agulles del rellotge marquen dos quarts de la matinada. Li ha passat el temps volant. Es treu els guants, la mascareta i torna a empènyer el carro de la senyora Maria dins de la nevera, feina que acabarà l’endemà.
Abrigats per l’ombra i perduts enmig de la tristor i la desolació, hi ha un raig de llum que il·lumina un racó amagat, allunyat de les mirades curioses, on la Irene esdevé el testimoni silenciós de l’últim viatge d’algú. En aquest escenari, on els secrets es barregen amb les llàgrimes i el sospir dels qui han dit adeu, un grup d’individus emergeix de les profunditats, com una llum titil·lant en la nit fosca: els tanatopràctics.
“És un acte profund de respecte i honor cap al difunt, una manera de tornar-li la dignitat que es mereix”
La tanatopràxia implica molt més que simplement preservar un cos. És un acte profund de respecte i honor cap al difunt, una manera de tornar-li la dignitat que es mereix després de la seva partida. “Podríem dir que serveix com una mena de medicina per als que queden en vida. Som els encarregats de fer més lleugera la càrrega del dol per a aquells que han perdut un ésser estimat”, diu la Irene Aguilar, autònoma dins del món funerari. A través de la tanatopràxia, s’aspira a proporcionar un últim record digne i respectuós de l’ésser estimat, conservant la seva memòria intacta per a aquells que el van acompanyar.
Malauradament, cada vegada més, aquesta professió s’ha anat omplint de gent que, cegada per un fals salari elevat, ha deixat de banda als individus motivats per vocació. “És trist com la desesperació de la gent per trobar una bona feina en la qual puguin estar ben posicionats i cobrar bé, els porta a estudiar i a treballar d’una cosa que no els motiva. Quan no t’agrada la teva feina, es nota i es reflecteix al teu treball, no el fas bé”, es lamenta Aguilar.
Ens trobem amb moltes publicitats d’escoles no oficials que prometen als seus alumnes sous estratosfèrics, d’uns 3.000 euros al mes. Realment, els sous d’aquest àmbit ronden entre els 1.200 i 1.500 euros al mes, tal com podria ser en qualsevol altre treball.
“Un tanatori és com l’engranatge d’un gran rellotge, tot està connectat i segueix un ritme establert”
Persones que per destí, casualitat o elecció han trobat el seu camí en aquest àmbit són les encarregades d’emprendre aquelles tasques que molts eviten i, fins i tot, intenten ocultar.
Un tanatori és com l’engranatge d’un gran rellotge, tot està connectat i segueix un ritme establert. La cadena de treball s’inicia des de la recollida del cos fins al destí final, l’enterrament o crematori. Entremig trobem una gran quantitat de professionals fent funcionar aquesta maquinària: tramitadors, assessors, conductors, tanatopràctics, personal de recepció, protocol de famílies, oficiants de cerimònies i un llarg etcètera. “Cada dia és totalment diferent, i al final això és l’interessant, el realment excitant del nostre treball”, confessa la Montse Piqué, actual coordinadora de les funeràries de Tarragona.
En funció de les dimensions i la capacitat del tanatori, encara que amb unes certes variacions, se solen distribuir els rols necessaris dins de l’empresa funerària, excepte en casos de tanatoris de caràcter més local on, una o com a molt dues persones, són les encarregades de dur a terme tot el procés de vetlla.
Normalment, es designa a un responsable per recollir el cos del difunt, ja sigui a l’hospital, a la seva residència o a qualsevol altre lloc on es trobi. Una vegada ja és al tanatori, els tanatopràctics assumeixen la delicada tasca de preparar el cos, procurant que estigui en condicions per a ser traslladat a la sala on els seus éssers estimats podran brindar-li un últim adeu. En aquesta mateixa sala, es troba la persona encarregada de donar suport a les famílies i ajudar-les a suportar aquest difícil tràngol. Un cop conclosa la cerimònia i la missa, trobem un últim encarregat de transportar el difunt amb cotxe fins al lloc del seu enterrament o crematori.
En aquest procés, cada rol exerceix un paper crucial en el delicat equilibri entre el respecte, la compassió i la dignitat cap al mort i els seus éssers estimats. “Jo m’he trobat a vegades obrir la porta de la nevera, treure un difunt, obrir la cremallera i trobar-hi dintre a un amic”, explica en Jordi Fernández, responsable de tanatopràxia del grup Memora. Cada dia és desafiant i totalment diferent de l’anterior, s’ha d’estar preparat per tot.
Interactuar amb les famílies que travessen el dolor de perdre a un ser estimat és una tasca que requereix sensibilitat, empatia i preparació emocional. En Pedro Barrera, tanatopràctic, explica que cada família és única i és important adaptar-se al seu caràcter i necessitats específiques. Una de les tasques més importants que ha de dur a terme durant el procés de vetlla és ser capaç de percebre i respondre adequadament als requisits emocionals de les famílies afectades, això implica saber quan parlar, quan escoltar, com mostrar comprensió, proximitat.
“Òbviament, no som de pedra i aquestes situacions ens afecten com a tot ésser humà, però hem d’intentar ser freds i mantenir les formes encara que costi”, recalca el Pedro. És imprescindible mantenir la professionalitat i oferir el suport necessari sense perdre la serenor. “Tot i que sigui complicat, no ens podem emportar el dolor dels altres a casa, no seria just”.
El tractament post mortem
El procés de tractament post mortem es divideix en tres etapes fonamentals: la tanatoestètica, la tanatopràxia, i l’embalsamament. Totes tres tenen com a finalitats principals l’aspecte estètic, la conservació del cos i la facilitació del procés de vetlla i acomiadament per part dels familiars. Tot i això, cadascuna d’elles té un punt que la diferencia de les altres.
“Es veuen més macos amb més color, inclús aquells que han patit un càncer brutal que els ha deixat prims, xuclats, amb ferides per tot el cos... amb la tanatopràxia sembla que esbossin un somriure, se’ls veu més feliços”
En primer lloc, trobem la tanatoestètica, que són tot el conjunt d’operacions sanitàries que es fan sobre el cadàver: desinfecció, rentat i taponament dels orificis naturals (nas i boca). Una vegada concloses aquestes tres operacions, es vesteix i maquilla al difunt. Aquest és el procés més bàsic i que s’aplica a gairebé tots els morts.
Després vindria el procés de tanatopràxia, una intervenció únicament estètica, especialment útil quan el difunt presenta anomalies a la seva aparença ocasionades per factors com ara causes de defunció traumàtiques, malalties degeneratives o altres condicions que puguin haver afectat la seva fisonomia. Aquest procediment implica la substitució de la sang per productes químics biocides, els quals s’injecten a través de l’artèria caròtida amb la finalitat de millorar l’aspecte del difunt i evitar fenòmens de descomposició prematura. Així doncs, la tanatopràxia no només proporciona una millora estètica notable, sinó que també contribueix a la preservació del cos i a la seguretat sanitària durant el procés de vetlla i acomiadament.
Aquesta intervenció no és tan comuna, ja que té un preu elevat, tot i que la recomanació dels especialistes que treballen en aquest àmbit és fer-la, perquè deixa l’aspecte del difunt immillorable. Aconsegueix rehidratar la pell de dintre cap a fora, modificant completament l’aspecte del cadàver. “Es veuen més macos amb més color, inclús aquells que han patit un càncer brutal que els ha deixat prims, xuclats, amb ferides per tot el cos... amb la tanatopràxia sembla que esbossin un somriure, se’ls veu més feliços”, explica en Josep Canudes, responsable del tanatori públic de Manresa. Amb aquest mètode es podria fins i tot arribar a vetllar sense vidre ni refrigeració, perquè el cos no començarà un estat de putrefacció.
Finalment, trobem l’embalsamament. Tot i que amb anterioritat era principalment una mesura de conservació, avui en dia també té implicacions estètiques importants. Els productes actuals utilitzats en aquest procediment permeten mantenir tant l’aspecte visual com la integritat física del difunt, tot garantint el compliment de les regulacions sanitàries pertinents. Aquesta tècnica s’ha de realitzar obligatòriament a tots aquells cossos que hagin de ser traslladats fora de la localitat de defunció o que no siguin vetllats fins 92 hores després de la seva mort, amb la llei actual, per evitar que s’iniciï el procés de putrefacció.
Suport emocional en el món funerari
Treballar en un entorn on s’enfronta la mort de manera regular pot arribar a ser emocionalment dur. La gran majoria d’empreses funeràries disposen d’un servei de suport emocional i recursos pels seus treballadors per gestionar les exigències emocionals inherents a la seva feina. “Quasi totes les empreses d’àmbit funerari tenen ja un departament o un psicòleg de referència on podem acudir si un dia així ho necessitem”, explica en Jordi Fernández. Ofereixen serveis de suport psicològic a través de departaments o professionals especialitzats amb els quals els treballadors poden contactar en cas de necessitat.
“Recordo un dia que estava treballant quan de sobte van succeir els atemptats de Barcelona del 17 d’agost de 2017. El telèfon no parava de sonar, els cossos que ens portaven estaven completament demacrats, les famílies destrossades… va ser un moment molt dur i a la vegada traumàtic. L’empresa ens va oferir psicòlegs i especialistes per ajudar-nos a lidiar amb la situació, tot i això encara avui en dia em venen flaixos de tant en tant. Mai havia vist tant dolor i tristesa a la vegada”, relata en Josep Canudes.
“És un treball en el qual no pot haver errades”
Les empreses funeràries reconeixen la importància de proporcionar suport emocional als seus treballadors, ja que les exigències psicològiques d’aquesta professió són significatives. Com a totes les professions, s’hi troben desafiaments constants. “Condicionar i fer embalsamaments de nens de l’edat dels meus fills”. “Tractar amb famílies que t’insulten, que es neguen a parlar amb tu, que d’alguna manera et culpen de la mort del seu ésser estimat”. “La rapidesa amb què has de treballar, la mort no avisa, has d’anar sempre a contrarellotge i procurar que tot surti perfecte, és un treball en el qual no pot haver errades”. Aquestes són algunes de les reflexions i inquietuds exposades pels entrevistats que revelen aspectes significatius de la seva tasca professional.
Tot i això, és un treball que, tot i que de primeres no ho pugui semblar, és molt gratificant. “L’impacte positiu que podem tenir en les famílies durant un dels moments més difícils de les seves vides, això és el més gratificant del meu treball”. Rebre el reconeixement de les famílies pel treball fet és una font de satisfacció immensa, així com acompanyar-les al llarg d’aquest procés, brindant-los la tranquil·litat que necessiten per a acomiadar-se dels seus éssers estimats. Els treballadors d’aquest sector juguen un rol fonamental en la possibilitat de fer que aquest moment tan dolorós sigui una mica més suportable per a les famílies i que marxin a casa amb una sensació de pau.
Trencant tabús
A la nostra societat la mort continua sent un tema tabú o difícil de tractar. Parlant amb els entrevistats arribem a la conclusió que la majoria d’ells van optar per involucrar-se en aquest àmbit precisament perquè des d’un principi no tenien por a la mort; per contra, se sentien d’alguna manera atrets per ella. “És part del cicle de la vida, quin millor treball que ajudar a tancar el cicle d’algú”, confessa Canudes.
“Estem de pas aquí, però seguirem en un altre lloc”
El fet de treballar en un lloc on la mort és un tema que es troba molt present fa que, sense ni tan sols desitjar-ho, canviï radicalment la percepció que tens d’ella. “Jo sempre li havia tingut molta por a la mort, ara li tinc respecte. D’ençà que treballo a la funerària no crec que sigui el final, hi ha alguna cosa més. No sé si és gràcies a conèixer diferents religions, diferents perspectives... no ho sé, però sens dubte el meu treball ha fet que no pensi tant en aquest moment i em centri més a gaudir dels moments que ens regala la vida, que estem de pas aquí, però seguirem en un altre lloc”, relata la Jèssica Montenegro, operària funerària.
Reconèixer que la mort és una part inevitable de la vida porta a valorar cada moment i a gaudir dels petits detalls del nostre dia a dia. “Sincerament, tots sabem que la mort existeix: sempre hi ha un veí, un avi, algú que es mor. En aquell moment t’adones que la mort està allà, que és quelcom real, però immediatament després te n’oblides, queda molt llunyà”, comenta en Pedro Barrera. La mort no respecta edats ni circumstàncies. “Ara veus la vida diferent i que avui som aquí i demà o d’aquí a uns segons tot haurà acabat per a un, però la vida seguirà pels altres”. Aquesta perspectiva i el fet d’estar tan capficats en aquest procés ajuda a enfrontar el dol de manera diferent, reconeixent que la vida és efímera però valuosa. Cal aprendre a abraçar la inevitabilitat de la mort com a part natural de la vida.
Tot i que ells poden tenir molt normalitzat el tema, el seu cercle més proper no acaba d’encaixar bé el seu ofici. “Ai, quin fàstic! I fins i tot fan un pas enrere, com si tinguessis, no ho sé, una malaltia”, relata en Jordi quan li pregunto sobre l’opinió de la seva família respecte al seu treball. “Però sempre al final del sopar o de la trobada acaben parlant de la meva feina; que no t’has trobat alguna vegada un braç tallat? I que has vist mai algun fantasma? I és veritat que els continua creixent el pèl i les ungles?… Ho torno a dir: la gent li dona l’esquena a la mort i, quan es troben de cara amb aquesta situació, doncs tenen molta curiositat”.
El rol dels tanatoris a la nostra societat
Els tanatoris exerceixen un paper fonamental en la societat com a espai de comiat i trobada per a aquells que han perdut a un ésser estimat. Antigament, els difunts es vetllaven a casa, ara existeix una certa por o respecte, com més allunyat i amagat millor. “Hem creat instal·lacions boniques, plenes de llum, elegants... tot per amagar el màxim possible la mort”, comenta l’Anna Bru, tanatopràctica. No agrada tenir la mort a prop, continua sent un tema tabú, que genera cert respecte.
“M’estimo més 50.000 tanatoris que una sola discoteca”
“Quan algú diu que ha d’anar al tanatori, si t’adones, abaixen la veu i et miren amb cara de pena. Ostres… em sap greu” explica la Irene Aguilar. Els veïns se senten incòmodes amb cotxes fúnebres rondant pel barri, la sortida del tanatori plena de gent devastada, els rams de flors marcats amb noms i cognoms... “Et puc ben assegurar, jo visc aquí al costat, i m’estimo més 50.000 tanatoris que una sola discoteca, m’entens?”, respon en Jordi Fernàndez, coordinador del tanatori de Sanxo d’Àvila i veí del districte.
L’objectiu principal d’aquestes entitats és que les famílies puguin sortir del tanatori amb la satisfacció d’haver vetllat adequadament el seu difunt, malgrat l’enorme dolor que aquest moment representa per a ells. “Això implica una responsabilitat important per a nosaltres, ja que aspirem a proporcionar un servei que no només sigui tècnicament correcte sinó també empàtic i reconfortant per a les famílies en un moment tan delicat”, assegura Aguilar. Els tanatoris juguen un rol determinant i són un punt de referència essencial per a les famílies en el procés de dol.
“Normalment, no tenen dret a sala de vetlla ni a misses, llevat que el capellà decideixi assistir de manera gratuïta”
Un tema recurrent a la societat és la gestió dels recursos econòmics i l'estatus social, especialment en el context dels rituals funeraris. Tots venim al món nus i marxem de la mateixa manera. És un fet inqüestionable que la mort és cara: s’han de cobrir les despeses de l’enterrament, la preparació del difunt, les flors, esqueles... No tots tenen els mitjans per assumir aquestes despeses, sigui per raons econòmiques o altres motius. “En cas de manca de recursos econòmics, existeix l’opció de l’enterrament de beneficència, possibilitat que està disponible per a persones que es troben en una situació de pobresa extrema”, explica en Jordi Fernàndez. Aquest tipus d’enterrament és gratuït i generalment és finançat pels ajuntaments. Els tanatoris tenen la responsabilitat de proporcionar un servei mínim. Aquest inclou una caixa per al cos i un mínim d’higienització del cos. Normalment, no tenen dret a sala de vetlla ni a misses, llevat que el capellà decideixi assistir de manera gratuïta. “A vegades ens demanen si els podem deixar 10 minuts de sala de vetlla; si és un dia en què no hi ha molta feina i disposem de la sala els hi deixem”, relata en Jordi Fernàndez. Per aquells que en el moment de la defunció del seu ésser estimat no disposen dels recursos necessaris per cobrir els costos funeraris, s’ofereix un servei bàsic de 5000 euros més IVA. Amb aquest es cobreixen les despeses del paleta del cementiri i el taüt. Addicionalment, existeix la possibilitat de pagar el servei de manera fraccionada, dividint la despesa total en quotes mensuals.
És important destacar que tots els difunts, independentment de la seva situació econòmica, són tractats amb dignitat i respecte per part dels professionals del sector funerari. “A nosaltres ens és igual que el difunt sigui ric, pobre, sense sostre… els tractem a tots igual. Pensa que nosaltres els rebem nus, no sabem la seva situació econòmica, és després on es veu la diferència amb la caixa i el tipus de roba que la família escull. Et pots trobar amb un Dolce Gabanna o amb roba de mercat ambulant, però, és igual, al final tu el vesteixes, però el maquillatge, les eines i l’afecte que hi posem és sempre el mateix”, explica Canudes.
Testimonis d’un últim adeu
En Pedro Barrera relata la seva experiència treballant com a tanatopràctic.
“Poc després d’entrar a treballar per primera vegada a un tanatori vaig preparar a una difunta, la qual tenia un tumor en el coll de la grandària de gairebé dues pilotes de tenis. Aparentment, tenia uns 75-80 anys, sense dents a causa de la quimioteràpia, encara tinc el seu rostre gravat en la meva ment. Per casualitat em va tocar fer de funerari en aquest enterrament. Quan estava al costat del taüt esperant per sortir, veig que apareix un home d’uns 45 anys amb dos fills d’entre 9 i 13 anys. Jo pensava que la dona a la qual havia estat higienitzant era l’àvia fins que un dels nens va cridar: “Mamaaaa”. En aquest moment, vaig veure el drama d’aquesta família, em vaig veure en la pell d’aquest home i vaig rompre a plorar, mirava als meus companys i estàvem tots igual. He vist homicidis, suïcidis, atropellaments, gent esquarterada... però el que més se’m va gravar va ser aquesta imatge dels nens amb el marit destrossats plorant damunt d’ella. Quan vaig lliurar els recordatoris hi havia una foto d’ella abans del càncer, era una dona molt maca que no s’assemblava en res a la dona que jo havia arreglat, demacrada i aparentment de 75-80 anys. En tenia 44. Una vegada vius això, ja no tornes a ser el mateix; vius desgràcia rere desgràcia i aprens a valorar la vida”
La mort, un tema omnipresent en aquest àmbit, ens recorda constantment la fragilitat de la vida i la seva imprevisibilitat. “La mort està i ens pot tocar en qualsevol moment”, recorda Jèssica Montenegro. Aquesta consciència de la pròpia mortalitat els impulsa a viure cada dia plenament i a valorar els moments amb els seus éssers estimats. Malgrat les dificultats i les desgràcies que podem arribar a enfrontar, és essencial mantenir una actitud de gratitud i de celebració de la vida. A tots els que treballen en aquest sector, el seu ofici els ha proporcionat una perspectiva única sobre la vida i la mort, i els ha ensenyat la importància de viure amb plenitud i de valorar cada moment com si fos l’últim.
En el cor del misteri que envolta la mort i l’ombra allargada que projecta sobre les nostres vides, hi resideix una veritat profunda: la fragilitat de l’existència ens recorda la urgència de viure amb consciència. Només quan la mort ens afecta de manera directa és quan ens adonem de l’efímera precarietat de la vida i comencem a donar importància a cada moment viscut amb autenticitat i profunditat. Malgrat la tristor que ens envolta en la pèrdua, és important trobar un raig de llum que ens ajudi a superar els moments de dolor. La mort és inexorable, quelcom que ens arribarà a tots, tard o d’hora. Deixem de patir anticipadament per a quan arribi aquest moment. Abracem la vida amb tota la seva complexitat i bellesa. Aprenguem a viure.
Comments